27 set. Les quatre noves despeses que el Tribunal Suprem ja permet deduir-se als autònoms des d’enguany
El Tribunal Suprem va emetre entre enguany i l’anterior diverses sentències que permeten als autònoms deduir-se més despeses en els seus principals impostos dels quals en, un principi, sol admetre Hisenda. Des de principis de 2021 fins avui, l’Alt Tribunal s’ha oposat en més de cinc ocasions al criteri de l’Agència Tributària que, per norma general, rebutja qualsevol despesa que no estigui estrictament justificat i directament vinculat al negoci.
Gràcies a cinc sentències emeses pel Tribunal Suprem; una al febrer de 2021; una altra al març del mateix any, i tres al juliol de 2022, els autònoms ja poden deduir-se quatre despeses que fins al moment Hisenda denegava de forma gairebé automàtica en impostos com l’IRPF o Societats. Totes aquestes sentències han fixat doctrina i han permès, mitjançant la jurisprudència, que els treballadors per compte propi puguin desgravar en la pràctica els salaris dels seus socis, les despeses dels préstecs que sol·liciten per al negoci, els interessos de demora per ajornar impostos i fins als menjars amb clients.
Segons la llei, els treballadors per compte propi podrien desgravar-se en teoria alguns de despeses. No obstant això, a l’hora de la veritat, Hisenda rebutja qualsevol deducció que no estigués directament relacionada amb el negoci i exigeix una estricta justificació de la despesa. A vegades fins i tot denegava automàticament la desgravació de despeses, com ara menjades, les targetes de visita o els regals a clients, per considerar-los “liberalitats”.
Quatre despeses que el Suprem ja permet deduir als autònoms en Societats o IRPF
A través de les últimes sentències del Tribunal Suprem, s’impedeix a Hisenda denegar als autònoms societaris la deducció de despeses com els derivats d’un crèdit, els interessos d’un ajornament o els sous dels socis d’una empresa, en l’impost de societats . També accepta ara que els autònoms persona física puguin desgravar-se els menjars o regals a clients en l’IRPF. Sempre, això sí, que compleixin els requisits generals de deductibilitat –inscripció comptable, imputació conformement a meritació, i justificació documental-.
El Suprem permet als negocis deduir els interessos dels ajornaments tributaris en l’Impost de Societats
El Tribunal Suprem va resoldre el 8 de febrer de 2021, mitjançant el recurs número 3071/2019, que els interessos de demora estan correlacionats amb els ingressos, perquè estan connectats amb l’exercici de l’activitat empresarial i han de ser deduïbles en l’Impost de Societats com gairebé qualsevol altra despesa que pugui suportar l’autònom en l’exercici de la seva activitat.
La sentència parteix del recurs d’una empresa a la qual Hisenda li havia denegat la deducció dels interessos de demora generats a conseqüència de la regularització de la seva situació tributària en 2014. L’Administració justificava que, si es permetia deduir aquests interessos, la qual cosa realment s’estava fent era desvirtuar el caràcter indemnitzatori d’aquests interessos, que serveixen per a rescabalar al Fisc pel retard del contribuent.
No obstant això, el Suprem diferència entre la naturalesa dels interessos de demora, i la de les multes i sancions que se li imposen als negocis, que en cap cas són deduïbles. Per al Tribunal, la deducibilidad dels interessos es fonamenta en què són una despesa financera amb una funció compensatòria i no punitiva. És a dir, serveixen per a indemnitzar i rescabalar a Hisenda, no per a castigar el contribuent.
Concretament, l’Alt tribunal diu que no pot equiparar-se una sanció amb un interès que té la “finalitat de dissuadir als contribuents de la seva morositat en el pagament dels deutes tributaris i compensar a l’erari públic” pel perjudici que suposa el retard. És a dir, té l’objectiu “exclusivament de reparar” i no de “sancionar”.
Així doncs, la sentència “resol un debat històric entorn a la deducibilidad d’aquests interessos, que en realitat ja s’havia resolt amb la pròpia llei del IS. En tot cas, ara no cap ja una altra interpretació per part dels funcionaris. Seran deduïbles en els límits previstos per la norma”, va explicar José María Mollinedo, secretari general del sindicat de tècnics d’Hisenda, Gestha.
Cabe recordar que para incluir los intereses de demora -que suponen alrededor de un 3,75% de la cantidad a pagar por las obligaciones tributarias pendientes- como deducción existen unos límites establecidos en la Ley del IS (Impuesto de Sociedades): el gasto no puede superar el 30% del beneficio operativo del ejercicio o el límite de 1 millón de euros.
Cal recordar que per a incloure els interessos de demora -que suposen al voltant d’un 3,75% de la quantitat a pagar per les obligacions tributàries pendents- com a deducció existeixen uns límits establerts en la Llei del IS (Impost de Societats): la despesa no pot superar el 30% del benefici operatiu de l’exercici o el límit d’1 milió d’euros.
El Suprem permet als autònoms deduir-se els menjars i despeses d’atenció a clients en IRPF
A la fi de març de 2021, el Tribunal Suprem va donar un recolzament a milers d’autònoms que porten anys dubtant si deduir-se o no les despeses d’atenció als seus clients, com poden ser les invitacions a gairebé qualsevol esdeveniment, menjades en restaurants i fins a viatges de negocis. Com ja va avançar en exclusiva Autònoms i Emprenedors, l‘Alt Tribunal va establir jurisprudència amb la sentència 458/2021, sobre un dels conceptes més controvertits, en determinar que es poden deduir les despeses de representació, sempre que redundin en ingressos per al negoci, ja siguin directes o indirectes.
Si bé en parlar d’aquestes despeses gairebé tots els autònoms pensen en un menjar de negocis, aquest concepte engloba tots aquells costos destinats a representar a una empresa amb l’objectiu de millorar la seva imatge davant els clients. I en aquesta definició, segons els experts, entraria una llista gairebé interminable de despeses que un autònom pot efectuar com a mitjà per a aconseguir millorar la seva imatge enfront de clients i proveïdors o aconseguir un acord comercial: des del pagament d’hotels, a entrades a espectacles esportius o culturals -futbol, cinema, teatre, òpera…-, fins a invitacions a esdeveniments, fires o instal·lacions relacionades amb la cura o el benestar.
La llei de l’Impost de Societats diu respecte a les despeses d’atenció a clients o proveïdors que “seran deduïbles sempre que es trobin documentats en factures que compleixin els requisits formals i que es justifiquin com a necessaris per a l’activitat, fins al límit de l’1% dels ingressos anuals”. En ser tan oberta la definició, l’Agència Tributària donava per invàlida la deducció d’aquelles despeses en els quals no es pogués acreditar que havien acabat generant uns determinats ingressos.
Durant els últims anys, l’Agència Tributària va tancar l’aixeta, ja que veia que molts empresaris incloïen tot tipus de despeses en aquest concepte. El mètode per a tombar la majoria d’aquestes deduccions “era demanar en els requeriments tot tipus de justificacions i, en molts casos, encara que s’aportessin, denegar la despesa com a deduïble si no es demostrava que havia generat directament un ingrés. Moltes vegades, Hisenda deia que es tractava d’un donatiu o liberalitat, despeses la deducció de les quals sí que està expressament prohibida en tots els impostos”, va assegurar Andrea Torner, del despatx jurídic de l’assessoria en línia Declarant..
No obstant això, la sentència del Tribunal Suprem va fer més gruixuda la línia que separava els donatius i liberalitats de les despeses de representació. “Al final, la càrrega probatòria sempre recaurà sobre el contribuent, però el Suprem es va posicionar del seu costat rebutjant de pla la teoria que ha aplicat sempre Hisenda que ‘perquè una despesa sigui deduïble ha d’estar directament relacionat amb un ingrés’. No és així, almenys no en IRPF i Societats, on molts dels costos són indirectes, però al cap i a la fi, són costos per al negoci”, va afegir l’advocada.
Ara, la sentència precisa que la “correlació” de la qual parla la norma entre despesa i ingrés no té per què ser directa. De fet, aclareix que tindran la “consideració de despesa comptable i comptabilitzada– a títol gratuït realitzat per relacions públiques amb clients o proveïdors, les que conformement als usos i costums s’efectuïn respecte al personal de l’empresa i les realitzades per a promocionar, directament o indirectament, la venda de béns i prestació de serveis, i totes aquelles que no compreses expressament en aquesta enumeració responguin a la mateixa estructura i estiguin correlacionades amb l’activitat empresarial dirigida a millorar el resultat empresarial, directament o indirectament, de present o de futur, sempre que no tinguin com a destinataris a socis o partícips.
És a dir, que “el menjar o l’esdeveniment al qual s’ha convidat a un client pot acabar en un contracte o no. Potser es tanca un acord a l’any que ve o potser no es pot acabar fent. Un arquitecte o un advocat, si convida a un client a menjar, no té per què tancar l’acord ni cobrar tot seguit”, va explicar Andrea Torner, de l’assessoria fiscal Declarant.
A més, segons l’experta fiscal, encara que és cert que la sentència del Suprem es refereix específicament a l’Impost de Societats, i, per tant, afectaria a priori autònoms societaris i societats, sota el seu punt de vista, la doctrina també seria extrapolable a l’IRPF. “Això és perquè en l’article 28 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, es diu clarament que el rendiment net de les activitats econòmiques es determinarà segons les normes de l’impost de societats. Pel que aquesta sentència també afectaria els autònoms persona física”.
Els autònoms societaris també poden deduir-se el sou dels seus socis, segons dues sentències del Suprem
El Tribunal Suprem va posar punt i final a mitjan enguany a un dels debats històrics que porta anys afectant milers d’autònoms societaris i petits empresaris. L’Alt Tribunal va emetre el 6 i 11 de juliol de 2022 dues sentències en les quals reconeix obertament el dret de les petites societats a deduir-se com a despesa el sou de qualsevol dels seus socis, majoritaris o no que treballin en en el negoci, encara que aquesta retribució no s’hagi reflectit prèviament en els estatuts de la societat.
Així ho van comunicar des del Poder Judicial, on van considerar que totes dues sentències del Suprem han assegut doctrina i “permetran a milers de petites i mitjanes empreses, deduir en el seu Impost de societats, les retribucions abonades als seus socis treballadors”.
Fins avui, Hisenda impedia sovint la deducció del sou dels autònoms societaris i altres socis per diversos motius, “però el més freqüent és que anteposava l’àmbit mercantil al laboral. O, dit d’una altra manera, si no es detallava expressament en els estatuts de la societat que el soci era treballador i havia de cobrar un determinat import, se li tenia en compte automàticament com a empresa i se li impedia deduir-se un sou com a treballador, en considerar que aquest sou era una liberalitat”, va explicar Adolfo Jiménez Ramírez, Vicepresident de la Federació Espanyola d’Associacions Professionals de Tècnics Tributaris i Assessors Fiscals (FETTAF).
El concepte de “liberalitat”- és a dir, una donació sense cap prestació a canvi- ha vingut emparant a Hisenda des de fa anys per a tirar per terra la deducció del sou, ja que una liberalitat, per llei, no és deduïble. No obstant això, “era un contrasentit que s’impedís deduir un sou en l’Impost de Societats per considerar-se liberalitat però, alhora, al soci se li exigís practicar les retencions i declarar aquest sou en l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF)”.
L’important d’aquestes dues sentències és que destaquen per primera vegada que la clau està en “la realitat de la prestació del servei, la seva efectiva retribució i la seva correlació amb l’activitat empresarial. Tot això enfront de la tesi de l’Administració, que entenia que aquestes quantitats no eren deduïbles, per no ser obligatòries“, va explicar Pablo G. Vázquez de GVA assessoris, expert fiscalista especialitzat en deduccions. De fet, a partir d’ara, amb aquestes dues sentències el Tribunal Suprem ha deixat clar que “l’Administració manca de facultats per a qualificar un determinat acte o negoci de forma libérrima” i haurà de ser “acurada a l’hora de triar i d’aplicar els mecanismes que l’ordenament jurídic posa a la seva disposició”, va apuntar l’expert fiscalista.
Frente a la tesis de la Agencia Tributaria, que entendía que esas cantidades no eran deducibles, por no ser obligatorias (las calificaba de liberalidad), el Tribunal Supremo considera que la retribución del socio trabajador es deducible como gasto. Eso sí, siempre y cuando se acredite, como en cualquier otro gasto ” la correspondiente inscripción contable, se impute con arreglo a devengo y revista justificación documental”, afirma la sentencia. Es decir, cuando cumpla los requisitos básicos y generales de deducibilidad en el Impuesto de Sociedades.
Enfront de la tesi de l’Agència Tributària, que entenia que aquestes quantitats no eren deduïbles, per no ser obligatòries (les qualificava de liberalitat), el Tribunal Suprem considera que la retribució del soci treballador és deduïble com a despesa. Això sí, sempre que s’acrediti, com en qualsevol altra despesa ” la corresponent inscripció comptable, s’imputi conformement a meritació i revesteixi justificació documental”, afirma la sentència. És a dir, quan compleixi els requisits bàsics i generals de deductabilitat en l’Impost de Societats.
El Tribunal Suprem diu que els autònoms sempre poden deduir-se els interessos i despeses dels seus crèdits.
També al juliol de 2022, l’Alt Tribunal va emetre una sentència que va donar de nou la raó a un autònom societari enfront de l’Administració a l’hora de practicar les seves deduccions. Aquesta vegada, els jutges van fallar a favor d’un treballador per compte propi al qual li va ser denegada la desgravació dels interessos i altres despeses que havia suportat per un préstec que va sol·licitar per a la seva activitat.
En principi, els interessos -i altres costos- que suporten els autònoms en sol·licitar un préstec són deduïbles en l’Impost de Societats. No obstant això, l’Agència Tributària acostuma a denegar aquestes deduccions als negocis per considerar que no estan vinculades als seus ingressos. O, dit d’una altra manera, Hisenda tomba en alguns casos aquestes desgravacions perquè, aparentment, no serveixen directament per a generar beneficis i, per tant, els considera com a “liberalitats”.
Aquesta consideració de liberalitat o donatiu és un dels arguments més freqüents de l’Agència Tributària per a tombar les deduccions que intenten practicar els autònoms en l’Impost de Societats. Ara, l’Alt Tribunal s’ha vist obligat a estendre la seva doctrina i matisar que les despeses d’un préstec tampoc són una liberalitat i poden ser perfectament deduïbles encara que no hagin servit directament per a generar ingressos.
Segons José María Salcedo, advocat i soci del bufet Àtic Jurídic, el Tribunal Suprem ha estès a les despeses financeres una doctrina que ja va asseure en 2021, quan va reconèixer que no era necessari que les despeses de representació -per exemple, pagar un menjar amb un client en un restaurant- servissin directament per a generar un ingrés. “Aquesta relació entre les despeses i els ingressos no s’adapta a la realitat, perquè molts autònoms poden convidar a un client a menjar amb la intenció que els contracti un servei i que després no succeeixi. O que succeeixi però que sigui molt més tard. Sigui com sigui, la despesa és aquí i està vinculat a l’activitat. El mateix ocorre amb les despeses financeres. Un préstec pot servir per a pagar una campanya de publicitat que després no tingui retorn o una inversió fallida”.
El Tribunal Suprem estén així a les despeses financeres la mateixa doctrina que va utilitzar a principis d’enguany per a recolzar la deducibilidad de les despeses de representació. “La sentència es basa en el mateix fonament i, a més, matisa que els interessos i altres costos d’un préstec encara es poden entendre menys com una liberalitat, perquè tenen un cost per al negoci, igual que el préstec del qual depenen”.
Aquestes despeses seran deduïbles en l’Impost de Societats sempre que compleixin amb els requisits generals de deducibilidad de la despesa, això és, “inscripció comptable, imputació conformement a meritació, i justificació documental”, afegeix el Suprem.