El Tribunal Suprem i la naturalesa salarial del plus de transport

El Tribunal Suprem ha abordat en diversos fallos la qüestió del plus de distància o transport, determinant la seva naturalesa salarial malgrat la seva denominació com a extra salarial en els convenis col·lectius. Aquesta controvèrsia sobre el seu caràcter salarial o extra salarial ha adquirit rellevància en relació amb la compensació i absorció del plus de transport davant els increments del Salari Mínim Interprofessional (SMI).

És important considerar que la definició de salari té implicacions significatives tant en l’àmbit laboral (com mecanismes de protecció salarial, càlcul d’indemnitzacions per terminació de contracte, responsabilitat salarial) com en el de la Seguretat Social (segons els articles 26 de l’Estatut dels Treballadors i 147.2 de la Llei General de la Seguretat Social).

La Sala Social del Tribunal Suprem ha modulat la seva doctrina sobre si el plus de distància o transport s’ha de considerar com a part del salari o com a una compensació addicional al salari bàsic, a través de la Sentència del Tribunal Suprem número 756/2023, del 23 d’octubre de 2023, ECLI:ES:TS:2023:4839.

Quins són els detalls concrets establerts per la jurisprudència?

Inicialment, el plus de transport es considerava de naturalesa extra salarial, destinat a compensar les despeses derivades de l’activitat laboral del treballador. No obstant això, si el plus de transport oculta una veritable retribució salarial per la feina realitzada, s’analitza la realitat de la remuneració i no la seva aparença. La naturalesa salarial o extra salarial del plus depèn de si realment compensa les despeses de transport o de vestimenta professional del treballador, independentment de la seva denominació en el conveni col·lectiu.

La percepció del plus de transport durant les vacances o la seva inclusió en les pagues extres no indica automàticament la seva naturalesa salarial, especialment si es paga en proporció als dies treballats a cada mes.

Quan no hi ha desplaçament legal o convencional per part del treballador, i el contracte es realitza per treballar al lloc del seu objecte, el plus de transport es considera salarial i no compensatori de despeses de desplaçament.

El Tribunal Suprem, en revisar la jurisprudència existent sobre la presumpció que totes les quantitats pagades per l’empleador al treballador constitueixen salari, en el context del plus de transport, determina que per establir si l’empresa compleix amb el salari mínim interprofessional, s’han de considerar tots els complements salarials pagats als empleats de determinades categories professionals, incloent les quantitats abonades com a plus de distància o transport, les quals tenen naturalesa salarial.

Aquesta conclusió es basa en el fet que el plus es paga de manera fixa, independentment de les circumstàncies individuals de cada treballador i la seva necessitat de despeses de transport. Es paga fins i tot durant períodes no laborals com vacances i pagues extres, el que indica clarament la seva naturalesa salarial. A més, el complement del plus en els períodes d’incapacitat temporal es paga de manera consistent, sense variar segons els dies treballats, la qual cosa reforça la seva naturalesa salarial.

El Tribunal també rebutja aplicar interpretacions favorables al treballador en aquest cas, ja que les raons exposades eliminen qualsevol dubte que pugui sorgir. A més, el que pot ser preferible pel treballador en termes d’absorció i compensació pot tenir un efecte contrari en el càlcul d’indemnitzacions o altres contextos.